 |
| Il·lustració Lucija Mrzljak |
Aquest és el món de l'home,
el cicle de l'heroi de marbre i roca.
Amb l'apetit d'una guineu ha arribat
la crueldat i els jocs de la venjança.
El setge, la destrucció dels altars
i els signes d'una mística perduda.
Com si la nit fos únicament
un epitafi on escriure l'últim
estadi de la violència de l'home.
"Homenatge a Vicent Andrés Estellés. Vida contemplativa"
Ed. La Forest d'Arana
"Vaig intentar dominar-me i dominar la situación. Érem dijous. Dissabte arribarien les dones de la neteja. El dissabte s'acabaria tot. Faltaven dues nits i menus de dos dies. em cali resistir. Resistir, dissimular, obeir-la, seguir-li el corrent, res de controvèrsia, dir amén, amén a tot el que calgués. Esperar sense desesperar. Vaig intentar fer els deures, memoritzar més verbs. Tal vegada estava tan rematadament boja que ho feia tot pensant en el meu anglès. "Sortirà amb l'anglès posat o passarà per sobre del meu cadàver"... Sentia les seves paraules repicant-me dins el cap. Vaig recordar algunes pel·lícules de terror comparables a la situación que jo estava vivint: el col·leccionista, Misery... La boja de Misety s'assemblava a la Grose. Resistir, resistir, almenys dos dies. Les hores passaven lentament. Intentava estudiar però no podia.
La Grose va reaparèixer a l'hora de dinar amb una safata i el mateix plat de préssecs. Vaig menjar-m'ho tot. En acabat, se'n va tornar sense dir-me res. a la tarda vaig sentir-la pujar i baixar l'escala sovint i em va semblar escoltar els mateixos plors d'altres vegades. Fou alshores quan vaig pensar que tancades a les habitacions que Mrs. Grose no m'havia volgut ensenyar hi havia les meves antecessores. Procedien de cursos anteriors, i qui sap des de quan eren allà, pot ser fermades, debilitades per llargues vigílies. Tal vegada feia amb elles algun experiment macabre i per això les mantenia amb vida. No havia vist al cotxe material sanitari? I no l'havia vist a ella arrossegant un cos? Déu meu!, vaig pensar. Potser la meva habitación, on ella ja m'havia advertit que s'hi havia comès també un crim, era només la cel·la que precedia un tancament posterior molt més dur. Dissabe, cal esperar fins dissabte. I si no venia ningú els dissabtes? I si no era cert que hi anava una brigada de neteja? O si aquesta era integrada per un grup de sàdics com ella i de còmplices seus? No podia fer sinó pensar en tot això"
Laura Prats és agent immobiliaria i per motius professionals s'embarca en un curs intensiu d'anglés durant un mes en un poble perdut d'Anglaterra, en casa d'una professora molt peculiar, com prompte comprovarà pels seus mètodes. Una lectura entretinguda narrada amb humor.
"Ella consulta un jesuïta
Quan la bella i desolada St.-Yves estigué amb el seu bon confessor, li confià que un home de poder i voluptuós li proposava de fer eixir de la presó aquell amb qui ella devia casar-se legítimamente, i que li demanava un gran preu pel seu servei; que ella sentia una repugnància horrible per una tal infidelitat, i que, cas de no tractar-se sinó de la pròpia vida, ella la sacrificaria abans que sucumbir.
-Heus açó un abominable pecador! - li digué el pare Tout-à-tous- . Vós bé m'hauríeu de dir el nom d'aquest home vil; és, sens dubte, algun jansenista. Jo el denunciáre a Sa Reverència el pare La Chaise, que el farà ficar dins l'habitacle on és a hores d'ara la persona am qui us haveu de casar.
La pobra noia, després d'un llarg titubeis i de moltes irresolucions, li anomenà per fi el St. Pouange.
- Montsenyor de St. Pouange!- exclamà el jesuïta - Ah, filla meua, això és una altra cosa! Ell és el cosí del més gran ministre que mai no havíem tingut, home de bé, protector de la bona causa, bon cristià; ell no pot haver tingut una tal pensada; ho deveu haver entès malament.
- Ah! Mon pare! Ho he entès massa bé; estic perduda, faça el que faça; no tinc més opció que la desgràcia o la vergonya; cal que el meu amant reste soterrat en vida, o que jo em torne indigna de seguir vivint. No puc deixar-lo perir, i no el puc salvar. "
Voltaire. L'Ingenu. Ed. Denes
"Cansament. Fatiga de pensar a explicar-li alguna cosa a quest home que està aquí assegut al llit dient ximpleries. La meva vida, la meva immortal, la meva vida més enllà del que és humà. La meva vida anunciada. El nen marcat. El pare confós. S'ajup per mirar-me de fit a fit, repassant els signes de la cara, els ullets, obre la boca i treu la llengua, preocupat pel meu insomni. Has de fer exercici físic, t'has de tonificar. Això és el que et passa, histerisme. Ja comença a ser hora que entreu el amón dels homes, tu i el teu germà sembleu donetes de tan contemplats que us tenen.
Calla, Celina, calla. No portaré el petit a cap meiga. Que sóc metge, collons. A més a més, ja sé que ja l'hi has portat sense el meu permís, o et penses que sóc burro i que no sé el que passa a casa meva? I si està preocupada pel nen, llavors és perquè la meiga ha endevinat alguna cosa dolenta sobre ell. És retorçat, això bé ho sé, però et guanayaràs uns cops de cinturó també tu si tornes a fer una cosa així. Mai no s'ha d'anar a fer-te endevinar el futur, que després les profecies sempre volen complir-se. No s'han de dir paraules que ens condemnen, amb les paraules no s'hi juga. I no, al pare Virxilio tampoc no el porto. per més que digueu, no veig jo què hi pot veure un que gairebé és cec, encara que sigui capellà, em cago en la llet. Ja m'esteu fent parlar malament. Que jo sóc catòlic i monàrquic, però també sóc científic, que sóc metge, que he estudiat una carrera de medicina a Santiago, collons, que em feu parlar malament. Sóc metge, i no curandero."
Suso de Toto. Home sense nom. Ed. Bromera
Un jove al llit d'un hospital escolta els records de tota una vida d'un vell en estat terminal que comparteix l'habitació amb ell. Així sabrà de la seua infantesa, la seua família, les seues idees nazis i la participació mentre era membre de la División Azul de les tortures i violacions que es van produir.
"Aquell matí es va llevar a primera hora i va esmorzat de valent. Uns camperols sarraïns li havien regalat cinc gallines. era gent senzilla, però agradable. I agraïda! La seva política de respectar els costums i la llengua d'aquelles terres i permetre que mantigessin la seva religió estava donant els seus fruits. La gent se li atansava i voli parlar-li. S'esforçaven per fer-se entendre i to, i que li resultava difícil, ella també començava a deixar anar alguna paraula en la llengua dels sarraïns.
Potser hauria de tornar a Catalunya. Tenia ganes de veure la reina i la seua filla. tenia ganes d'oblidar les conquestes durant un temps i dedicar-se a altres temes. a més, li havien arribat notícies que el Rosselló tornava a anar en dansa i que Montpeller també reclamava drets que mai no havia tingut.
V acabar d'esmorzar i va sortir al pati d'armes, on els servents ja havien preparat el seu cavall i els arquers i escuders de l'escorta l'esperaven.
- No - va dir -. Avui no sortiré. Em sento cansat.
I els va acomiadar. Pere Cornell es va atansar al rei.
- Que esteu malalts, senyor?
- No. Pensava que aquí és un bon lloc per aixecar una església i que li podem canviar el nom. A partir d'ara vull que es digui Santa Maria del Puig.
Per què ho havia fet? Ni ell mateix tenia la responsata. Siemplment volia (necessitava!) crear alguna cosa diferent."
Albert Salvadó. Jaume I el Conqueridor. La reina hongaresa. Ed. Columna
La reina hongaresa és el segon volum de la trilogia escrita per Albert Salvadó sobre Jaume I.
En aquest llibre Jaume I ja és rei i comencen les conquestes de València i Mallorca, a més de contar sobre la vida a la Cort i la seua relació amorosa amb Violante d'Hongria, qui seria la segona esposa del rei i una figura molt important per a la nostra història.
"Batudes, detencions, pallisses. Ma mare no va caure, però en més d'una ocasió va haver de desaparéixer de casa un parell de dies. No fou aquest el motiu pel qual discutí amb els meus iaios. Ells van acabar acceptant, a desgrat, que la filla major fóra una roja, però cap de les maneres implicara ma tia Isabel. Ella era la menuda, l'aleta del seu cor, deien, i no volien que la contaminaren els amics barbuts de sa germana.
Quan va aparéixer al portal de casa agafada de la mà d'una altra jove, als meus iaios se'ls va caure el món a sobre. Ma tia s'havia tallat els cabells i vestia com un xic, amb texan i jaqueta de cuir. L'última esperança dels iaios desapareixia davant dels seus ulls. No va dubtar a girar-li la cara. Fins que no sigues una persona com Déu mana no entraràs a esta casa. La iaia va plorar, diu ma mare, però no va fer res per a contradir l'orgull del patriarca.
El cabreig de ma mare fou monumental. Va acusar el iaio de reaccionari, de masclista i d'autoritari. I per si no entenia aquells tecnicismes li va dir que no els necessitaven y que se sabien cuidar soles. Dit i fet. Aquella mateixa vesprada es va mudar amb ma tia Isabel a un pis de Benimaclet que compartien unes amigues d'Oliva i d'Ondada que havia conegut a la universitat. Ma tia m'ha descrit mil voltes aquella mena de revolució personal. I sempre m'ha assegurat que fou com practicar l'alliberament en lloc d'explicar-lo. en aquell pis d'estudiants ma mare va començar a sentir-se atreta per la retòrica del pensament de Mao Tse Tung. La xica d'Oliva militava a l'Organització Revolucionària de Treballadors, i en aquelles llargues nits mai no s'afartava de teoritzar sobre la cultura com a eina de transformació social. I discutien sobre Trotski, Stalin i Mao i de la seua relació amb els moviments d'alliberament nacional, i de segur que devien citar Algèria, Cuba o el Vietnam, i després s'enredaven amb el paper del feminisme radical en la revolució."
En la València dels anys noranta, als barris de la perifèria creix Ivan, el protagonista d'aquesta novel·la. A través dels seus records quan torna de Barcelona ja adult assistim a l'ambient d'aquell temps, com ho vivia la joventut i els inicis de la seua carrera musical amb dos amics més del barri. La mort d'una persona molt volguda per a ell a qui dedica les cançons, la identitat de la qual no desvetlarà fins al final, li marcarà i decidirà el seu futur.
" - Per què t'hi encaparres? - pregunta en Malsano els següents dies, quan en Moisès Corvo passa per escoles i s'hi queda aprostat davant la porta, esperant que arribi un ogre pelut i s'endugui, amb una queixalada, un dels alumnes més confiats cap a la cova on se'ls menja.
Però les criatures sempre surten cridant, corrent, jugant i estovant-se de valent entre elles, felices de ser lliures desp´res de tot un dia esgotador de números i lletres i llistes interminables de noms de gent morta, de dates que els queden molt lluny de l'olor de naftalina que se sent en tots els passadissos de totes les escoles. Les mares els afagen de la mà, vigila el carrer abans de passar, Tomaset, i n'hi ha alguna que mira el policia y no se'n fia, i parla amb el conserge i li diu que qui és aquest, i el conserge avisa el municipal, que s'està fotent un cigaló en un cafè a prop del col·legi i arriba amb la porra llesta per estomacar el tipus tan estrany que mira els nens a la sortida. L'inspector treu la credencial, mig amagada sota la jaqueta, perquè no la vegi la rotllana de mares que espien un quinze metres enllà. Fa quatre preguntes, totes molt vagues, pero no alarmar, que després el municipal xerra a les dones i ja la tenim muntada. Per responsa tots són no i no crecs.
- Deixa-ho estar. que s`han perdut dues nenes? Ha passat sempre, però ja saps com són les putes: es passen el dia plorant i bevent, quan no drogant-se - en Malsano és un tipus pragmàtic, no fa de més ni de menus, i treballa el just i necessari. No entén com en Corvo, el seu company, perd el temps fora d'hores de feina per esclarir aquest estúpid assumpte que no té cap fonament fiable -. Segurament les hauran venut a un desviat folla-nens."
Marc Pastor va guanyar el Premi Crims de Tinta 2008 amb aquesta novel·la basada en la història real d'una dona, Enriqueta Martí, qui vivia a la Barcelona de principis del segle XX. Aquesta dona segrestava xiquets per prostituir-los, matar-los i després utilitzar les seves restes per a la seua activitat de curandera. Moisés Morco és el policia que té noticia de les desaparicions i les investigarà.
Una mala dona i una història no apta per a tots els lectors que posa els pèls de punta, més sabent que està basada en fets reals.
"29 d'agost de 1944
I EL VIATGE, VIST D'AQUÍ, ÉS TOT BAIXADA
Franco ha fugit. Les tropes angleses i americanes, amb dos batallons de republicans espanyols tornats d'Anglaterra han pujat pel mapa ensuat d'Espanya, han pres Sevilla, Badajoz i Càceres i s'ha cruspit Toledo com a entremès abans de reunir forces per entrar a Madrid. I franco ha fugit, però ningú no sap on és. El caos, a Espanya, deu ser total si el seguici d'un dictador pot evaporar-se sense que els millors serveis d'espionatge del món no aconsegueixin ensumar-li el rastre. Un govern provisional franquista ha demanat l'armistici als Aliats, que l'ha refutsat segons el principi de churchill i Rooselvelt de no acabar la guerra fins a la rendició total del l'Eix. Han acceptat, però un alto el foc provisional en espera que algú, a Madrid, faci valdre l'autoritat de reconèixer-se vençut.
Ofialmente, doncs, aquest tros de terra continua essent controlat perls guàrdies civils, si bé amb l'alto el foc semblen haver senvolupat tot d'una la facultat de no aparèixer mai, sobretot quan ens desplacem en grup i a plena llum del dia pels camins i les carreteres del voltant del Molló. Ens esquiven."
Aquesta novel·la, guanyadora del Premi Sant Jordi el 2017, ens conta en primera persona la història d'Agustí Vilamat, qui després de perdre la seua dona als bombardejos a la guerra civil espanyola es converteix en maqui a la Catalunya de postguerra.
"Un dia van dir que havien afagat el Llorenç al port d'Alacant, que hi havia molta gent i que esperaven un vaixell que els trauria d'Espanya. El vaixell no havia arribat, i des d'allí, se'ls havien endut al camp de concentració d'Albatera. Vaig pensar que potser era millor que el Ferran no vingués i que no seria gens difícil que se n'hagués assabentat i que ni tan sols ho intentés, això de tornar.
Un setmana després continuava sense saber res ni del Ferran ni del mossèn. L'Amalieta, de bon matí, va trucar a la porta de sa casa. En obrir la vaig veure tota atrotinada, amb la respiración entretallada:
- L'Albertet, l'Albertet, ha tornat l'Albertet!
Em vaig quedar glaçada. No entenia res. Vaig començar a suar, una suor que m'apuntava en forma de calfreds metàl·lics, que em regirava l'estòmac i em provocava ganes de perbocar.
- S'havia passat de bàndol. En la contraofensiva de Terol es va poder amagar i es va passar als altres, als nostres, vull dir. Ha fet la guerra a l'altre costat - deia tota adelerada -, amb els nacionals... Ha vingut de matinada amb l'uniforme de sergent. tan trempat, tan natural, com si hagués estat militar tota la vida... I les medalles...
En aquell moment, mentre la meua germana me'n descrivia els ets i uts, vaig pensar que l'Albertet no tenia dret a haver fet res d'això i em van entrar unes ganes boges de fer fora l'Amalieta, però ella no en tenia la culpa. Aleshores em van tornar aquells ois i una arcada violenta em va deixar a la boca un rgsut agre.
Havia recuperat un germà de cop i volta. M'alegrava que fos viu, però era un alegria racional, massa assenyada. No podia estar-me de pensar que, fet i fet, les coses no li havien anat tan malament, i aleshores em recordava del Ferran i de quan es van barallar tots dos i tornava a pensar que aquelles arrapades havien estat una bona inversió per a l'Albertet, igual que la guerra, i que de qualsevol cosa en treia profit, fin i tot de la mort. Per això no vaig voler anar a veure'l."
La Clàudia ve al món amb tres pecats originals: ser dona, ser la filla mitjana d'una família de terratinents i néixer a primeries de segle. Quan la Clàudia descobreix la pasió individual i concreta en una època apassionada per uns ideals més abstractes i universals, decideix aventurar-se de ple en una relació que acabarà confrontant-la amb tota l'estructura familiar. Aquest enfrontament, que coincideix amb la Guerra Civil, reprodueix al món rural on viu un conflicte bastant més general: la lluita entre els ideals i les persones.
"A la feina, la Marijana no porta còfia d'infermera sinó un mocador, com tota bona mestressa de casa balcànica. A ell li sembla bé el mocador, com li sembla bé qualsevol senyal que demostra que ella no ha deixat del tot de banda el vell món a canvi del nou.
A banda dels diversos criminals de guerra i de l'alt jugador de tennis amb un gran servei el nom del qual se li escapa (¿Ilja? ¿Ilíc?¿Roman Ilic?), els croats són una quantital desconeguda per a ella. Els iugoslaus són una altra història. deu haver-se creuan amb desenes de iugoslaus en l'època en què encara n'hi havia; però, com és evident, no se liva acudir preguntar a quina varietat de iugoslau pertanyien.
¿Quien és el lloc de la Marijana en la imatge iusgoslava la Marijana i el marit que munta cotxes? ¿De què fugien quan van abandonar el vell país? ¿O era simplement que ,avorrits i tips de la guerra van fer les maletes i van creuar la frontera en cerca d'una vida millor i més pacífica? I si no es pot trobar una vida millor i més pacífica a Austràlia, ¿on es pot trobar?
La Marijana li parla del seu fill, que es diu Drago, però que els seus amics li deiuen Jag. Pel seu setzè aniversari, fa poc, el seu marit li va comprar una motocicleta. Un gran error, en opinió de la Marijana. Ara en Drago surt cada nit, no fa els deures i no hi va a sopar. Ell i els seus amics es passen hores a les carreteres secundàries, fent carreres, practicant derrapades i Déu sap què més. Li fa por que es trenqui una cama, o pitjor.
- El teu fill és jove - li diu ell a la Marijana -. S'està provant.
No pots impedir que els joves explorin els seus límits. Volen ser el més ràpid. volen ser el més for. Volen ser admirats.
No coneix en Drago, probablement no el coneixerà mai. Però li agrada la manera d'actual de la Marijana, li encata la transparència: massa ben educada per mostrar orgull pel seu fill, es queixa de la seua infobernabilitat, de la seva inquietud, de la seva joie de viure, i tem que la moto es converteixi en la seva ruïna.
- Si vols espantar en Drago - li suggereis no del tot seriosament -, porta'l un dia aquí. Li ensenyaré la meua cama.
- ¿Es pensa que escoltarà, senyor Rayment? dirà que no és res, només accident de bicileta.
- Li ensenyaré el que queda de la bicicleta, també."
El protagonista d'aquest novel·la, Paul Rayner, de seixanta anys, ha sigut fotògraf de professió fins que un accident el deixa invàlid. Home solitari, ha de deixar-se ajudar per altres, com la fisioterapeuta, una antiga amiga i Marijana, migrant croata a Austràlia i la seua infermera, de la qual s'enamora i l'anima a eixir de la resignació i l'amargura que tenia des de l'accident.
"Devia ser prop del migdia quan, sense saber ben bé com, l'Agnès va arribar fins a la clariana del bosc on hi havia els gitanos y el mag portuguès. Els va sentir abans de veure'ls i es va amagar darrere una gran mata de llentiscle per poder-los mirar sense ser vista. Tenien la mona lligada amb una cadena al peu del carro. Algú que ella no hveia estava afinant una guitarra. Aquell so resultava particualment planyívol enmig del bosc. Hi havia una dona que treia roba molla d'un cossi i l'estenia sobre unes branques de romaní florit.
- Aviat serà hora de dinar - va dir al dona. Algú li va respondre en una llengua que l'Agnès no va entendre. Aquella veu, però, li va resultat vagament familiar. Va esperar. La guitarra va parar de sonar i es va sentir la gatzara d'uns nens i algú que encenia foc. Tota l'escena quedava a l'altra banda del carro i l'Agnès no la podia veure. les veus s'interferien i tampoc no podia entendre què deien. Devien parlar en portuguès. D'entre totes, hi ha via aquella veu que li resultava coneguda, com si fos una veu amiga, hauria dit que era la mateixa veu, exament la mateixa veu d'en Nazari. Sabia que no podia ser, però la semblança era extraordinària, cada vegada se n'adonava més, i era justament la veu de l'home que només parlava portugués, n'estava segura. L'altre home, el que s'entenia de tant en tant, semblava afònic, però el portuguès tenia la veu d'en Nazari. Es va posar vermella. No podia ser: ara que finalment havia aconseguir tenir-lo només per a ella, absolutament a dintre seu, el trobava allà, enmig del bosc. Semblava que tota aquella gent estava molt atrafegada. potser, si anava amb compte, si donava la volta sense que la veiessin, amagada entre les fulles i les branques, podria veure'ls de cara i, aleshores, segur que descobriria que no podia ser, que l'home que tenia la mateixa veu que en nazari era un tipus que no s'hi assemblava de res i, veint-lo, fins i tot trobaria que la veu sonava diferent."
"El mestre de dibuix" és una història curteta, de només 176 pàgines, que ens narra l'enamorament d'una jove d'una família benestant a la Barcelona de principis de segle XX d'un jove anarquista que li fa de mestre de dibuix. Un amor que pareix impossible per la diferència de classe i el context històric que hi viuen.
Nit de Nadal
(Guerau de Liost - Jaume Bofill i Mates)
La gent reposa
colgada al llit.
El llop no gosa
moure brogit.
D'un vell estable
mal ajustat
la llum eixia.
Fuig el diable.
 |
| Il·lustració de 9jedit |
La nit és dia.
Jesús és nat.
El bou recula
poquet a poc.
"Decanta't, mula,
per fer-li lloc".
Oh meravella!
Penja una estrella
de l'embigat.
Les profecies
són aquests dies.
Jesús és nat.
La neu afina
xòrrecs avall.
Canten el gall
i la gallina.
Els àngels broden
el cel d'estrelles.
Els pastors roden
amb vestits nous
perdent els bous
i les esquelles.
Nit de Nadal
(Laia Torres)
Quina nit tan esperada,
el cel brilla més que mai.
Les estrelles en rotllana
fan la dansa de Nadal.
Surt la lluna tafanera,
rera un núvol treu el cap.
Mira tota divertida
 |
| Il·lustració Alex Willmore |
els carrers tan decorats.
Juga el vent amb les llumetes
dels balcons acolorits.
Vora al foc a dins de casa
em sento ben protegit.
Com m'agrada aquest dia
per poder-nos retrobar.
I dir-vos a cau d'orella
què bonic és estimar!
Bon Nadal!
Sant Josep
Il·lustració Eva Montanari
(Motse Ginesta)
La Verge Maria
tricota un jersei,
perquè sant Josep
no tingui calfreds.
Mentre els ocellets
amb el bec li broden:
QUIN SANT MÉS DISCRET.
I LOVE SANT JOSEP.
Prec de nadal
(Salvador Espriu)
Mira com vinc per la nit
del meu poble, del món, sense cants
ni ja somnis, ben buides les mans:
et porto sols el meu gran crit.
Infant que dorms, no l'has sentit?
Desperta amb mi, guia'm la por
de caminant, aquest dolor
d’uns ulls de cec dintre la nit.
Cançó nadalenca per alegrar a ma mare
(Juan Kruz Igerabide)
 |
| Il·lustració Francesc Rovira |
i és Nadal.
La meua mare i jo estem soles
i és Nadal.
La meua mare se'n va a treballar
i és Nadal.
Però jo no estic trista, no,
aquest Nadal.
I cante per tota la casa:
"Mavidad, Mavidad, dolça Mamavida ...".
I ma mare m'abraça i somriu
i és Nadal.
Prenem un got de llet juntes
en Nadal.
La esperaré a casa de la meua amiga
aquest Nadal.
Ma mare sempre torna
i és Nadal.
Els torrons 
Il·lustració Marta Costa
(Dani Espresate)
D'entre tots els gustos dolços,
que jo tasto al Nadal,
sense cap dubte escullo
un que és ben especial.
N'hi ha de crema, xocolata,
coco, menta, nous i gerds,
inclús fets amb carabassa
i també de fruits vermells.
N'hi ha de tous, durs, impossibles,
n'hi ha que fan crec, que es desfan,
n'hi ha de coco, de Xixona,
i alguns fets des d'Alacant.
D'entre tots els gustos dolços,
que jo trobe més genial,
sense cap dubte escullo
els petons d'aquest Nadal.
Il·lustració Giselfust
Les bèsties del naixement
(Cançó nadalenca)
Les gallines van pujant,
juntes van i el gall cantant.
Van ballant el minuet
molt se'n alegra el xiquet.
El conill molt eixerit,
ha arribat a mitja nit.
Porta neules i torrons
que són bons pr la companya.
Porta neules i torrons,
per la companya són bons!
Amb la veu d'un esparrac,
les granotes fan rac-rac!
Mentre el gril amb el cric, cric,
fa un bonic flautí de dansa.
Mentre el grill amb el cric, cric,
fa un flautí molt rebonic!
A tot vol el rossinyol
ha arribat abans que el sol.
S'ha parat al branquilló.
Dels bastó del patriarca,
s'ha parat al branquilló,
i refila una cançó!
 |
| Il·lustració Mila Marquis |
Aplega el Nadal
(Joan Josep Roca Labèrnia)
Aplega, el Nadal,
al si de la llar,
amb el pa torrat,
el fred i el portal.
Quatre sentinelles,
tot mirant el foc,
van posant estrelles
en un cel ben fosc.
Aplega, el Nadal,
dintre l’establia,
en Josep somia,
Maria no tant.
Il·lustració Dasidaria Hardcastle
Mercat poètic de Nadal
(Isabel Barriel)
Obro un mercat de Nadal,
hi trobareu poemes i versos
moderns o de temps ancestrals,
imatges, fotos i postals.
Entreu, entreu, passeu,
entreu i remeneu!
Són de franc...
Vosaltres poseu el llaç,
la veu i el paper i el traç.
Us podeu emportar
tota, tota la Poesia
que hi ha a aquest mercat..
Il·lustració Nerina Canzi
Un àngel fet d’espurnes de misteri,
amb una túnica d’un blanc indefinit,
tradicional, amb un posat eteri,
i un somriure entre murri i divertit,
ha sorgit des del fons de la pantalla,
en connectar-me al meu ordinador,
de nit, quan adormit el carrer calla
i el silenci ensopeix el meu racó.
-Ja ve Nadal, no et torbis, és desembre
-m’ha dit des de la pàtria virtual-
que cal, malgrat la crisi, fer com sempre,
i anar a Betlem seguint el camí ral,
del google maps. Doncs ja els moderns pastors
cerquen la ruta en els ordinadors.
(Júlia Costa. Nadal, 2011)
ARA QUE ESCLATEN LES ROSES
Les veus empresonades de l'enyor
són tan sols ja un murmuri que ompli
la nit pregona i transparent,
ara que esclaten les roses del silenci
i les llàgrimes s'expandixen en ones
divergents, desmemoriades,
ara que no pertorba l'ànima
la veu desmesurada del desig,
ara que rasen l'horitzó
les ingràvides ales de l'oblit.
EL TEU LLIBRE
He obert el teu llibre, que dormia
amb altres, fa mil anys, mil decepcions,
quasi perdut i oblidat pels racons
empolegats de la prestatgeria;
i ha caigut, d'entre els fulls de la desídia,
les paraules nonades, les cançons
que no digueres mai, les il·lusions
de soca-rel tallades, flors d'un dia.
I del món que, pacient, jo havia bastit
per a tu, paraula per paraula,
estalviant-se l'espina i el pinyol,
només resta en el llibre esgrogueït
el silent testimoni d'una faula,
com esquelet d'amor estés al sol
Lola Gonzalez Montolío és una poetessa nascuda Nules (Castelló, 1945). Aquestes poesies estan incloses en el llibre "La llavor del silenci", Premi Ciutat de Vila-Real 2005, de l'editorial Brosquil. Podeu conéixer més sobre l'autora punxant açí.
El gran Iostos es va tombar de cop, els ulls enrogits i les mans xopes de sang. Em va veure i va arronsar les celles abundants.
- Magdala - va dir - ¿Què us agafa, ara?
- Deixeu anar l'home blanc, Negus. El vull per a mi.
- ¿Aquest ratolí? - va dir.
És sabut que dir ratolí a algú és el pitjot que se li pot dir. És un injúria més grossa que insultar la seva mare, un mal més gros que la mort. I estic segura que el rei de reis estava sorprès: de fet, més que enutjat o enrabiat, estava sorprès. Mai no s'hauria imaginat que algú el desafiés per rescatar un ratolí. I crec que no savia com obrar, perquè ell era el lleó, i jo només era una pantera vella, que sortia en defensa d'un miserable rosegador. D'acord, jo era la Itegue, la reina mare. Havia estat esposa de rei, mare de reis, tia àvia de rei i potser algun dia seria àvia de rei. Les corones havien anat canviant de cap, i jo em mantenia a la sella del meu cavall; havia viatjat jornades i jornades amb les tropes, sense rondinar mai, i ara tornava a Gòndar amb una esquena de setanta anys, pèro de setanta anys ben drets. El gran Iostos no sabia com posar-s'hi, però jo sí que ho sabia.
- Senyor, ignorava que un ratolí us pogués robar tanta atenció - vaig dir.
I aleshores ell va mirar-me amb totes les serves forces. Primer em va estudiar, després em va odiar, després em va tornar a estudiar, i a la fi va mostrar les dents de gat mesquer i es va burlar de mi. Va consentir que jo, la Itegue, m'emportés aquella bestiola estranya, sempre que acatés les tradicions. O sigui, sempre que pagués el rescat que el sobirà estiulava a canvia del patiu. I e preu que marcar va ser el d'un cavall, el meu cavall.
Alfred Bosch. Els set aromes del món. Ed. Planeta
Al segle XVIII el café és una beguda venerada a tota Europa. Novel·la de viatjes, acompanyarem a Fèlix Dufoy, fill d'un predicador, en la recerca del millor café. De Londres a Brasil, passant per Aràbia i França, viurem tota una aventura.
La Berta era conscient que tothom hi veuria una relación de causa-efecte entre el fet de salvar la vida del petit Lladonosa i acceptar la protecció de l'industrial.
- Rumia-t'ho - va insistir-li el seu pare - No só jo, qui d'acceptar res, ets tu.
Al final la noia, una mica enduta pel seu espertir aventurer, va consentir a canviar de feina:
- Serà com si fós una espia, pare, una mena de talp infiltrat, una oportunitat immirable de continuar penetrant fins al mateix cor del capitalisme. Com més endins arribi, més gros serà el pet que hi penso provocar...
A ell li feia pena que la seua noia, en comptes de dedicar-se a l'amor i a ballar, ja es plantegés la vida en funció de la lluita de classes. Va recomanar-li que anés amb compte. Un cop presa la decisió, no podia fer-hi gaire més. La Berta ja era tota una dona.
Algún del sindicat, anònim, va estar torturant-lo gairebé un any amb el recordatori de cadascuna de les morts provocades per la patronal. Rebia cartes amb una descripción concreta dels difunts i de les seves circumtàncies familiars: "Deixa vídua i tres fills, de tants, tants i tants anys. Sense possibles. Van directes a la misèria. El sindicat els ajudarà mentre pugui". Totes acabaven amb la frase: "Per culpa teva, fill de puta".
Lluís-Anton Baulenas. El nas de Mussolini. Ed. Proa
Durant la dictadura de Primo de Rivera a Espanya, una jove i el seu pare esperen amagats en un poble dels Pirineus fins a rebre l'ordre d'assassinar el dictador. Però el temps passa sense que arribe l'ordre, mentre malviuen al poble i s'aferren als seus ideals. Una mirada a la societat catalana d'aquell temps, representada pels diferents personatges que poblen la novel·la.
Isabel-Clara Simó. El caníbal. Ed. Columna, 2007
El caníbal és la història de Blai, un jove sense aspiracions que busca el seu lloc a la vida, treballant en diversos oficis, fins que el destí el converteix en un reputat xef. I aleshores descobreix l'amor, s'enamora perdudament d'una prostituta colombiana, tan intensament que precipita un desenllaç de la relació sorprenent.
I, a continuació, unes línies per a atrapar la vostra atenció en una de les novel·les de la recentment desapareguda autora alcoiana.
És un fet claríssim: hi ha gent que ha tingut la xamba de trobar el seu camí a la vida i gent que no sols no ho ha aconseguit sinó que ha matat la vida, en el mateix sentit que diem "matar l'estona", fent una cosa o altra, estimant una gent o altra, però sense cap pograma, sense cap propòsit: gent que viuen a la balaà, sense substància ni profit. I no es tracta noés dels qui han fet diners i dels que no n'han fet, sinó dels que s'hi troben a gust i els que no. No es tracta de néixer amb dots per a una determinada activitat, ni de sentir endins del cor una vocació que costa tant de definir - alerta amb els mots que costen massa de definir... - potser perquè és tan inventada com el amors de les novel·les, les aventures de les pel·lícules i els altruismes dels responsables de la cosa pública. No, no: es tracta de tenir la xamba de trobar l'indret on la nostra ànima encaixi. I això s'aconsegueix o no s'aconsegueix...
Ivan Carbonell. La lluna per Tots Sants. Viena edicions
Conta la llegenda que als carrers d'Altea, a la nit de Tots Sant i lluna plena, s'apareix un misteriós genet...
La vespra de Tots Sants ens va sorprendre un matí de tardor amb el metge Elies Gosp a la bodega, fumant assegut en una taula i més seriós que una pedra. M'havia alçat amb un maldecap horrible de no dormir, culpable com em sentia de saber tant. El metge semblava que sabera què em passava, perquè tenia els ulls clavats en mi i m'observava traginar per la bodega. Em sorprén ara que es fixara en mi aquell dia, perquè tots els de la vila estavem estranys des de feia temps. Algunes famílies havien desaparegut senceres feia dies, mossèn Gisbert havia fet que es tirara murta i romer pels carrers i havia organitzat una processó que mai abans havia vist jo que es fera per aquelles dates. els homes parlaven en cercles a cada cantó i les dones tenien un ull i mig damung de cada moviment de les filles. Tot el poble estava inquiet.
Esther i jo no ens havíem tornar a reunir, perquè no la deixaven eixir al carrer per a res i menys per a xafardejar com sabien que feia. D'amagat havia sentit a mon pare dir que el seu germà faria que les dones de la família se n'anaren a la serra el dia de Tots Sants. La vida del poble no era la mateixa des que s'havia sabut amb certesa que aquell any hi hauria lluna plena al cel la nit de Tots Sants. I per una vega els difunts s'havien deixat d'honrar i importaven més els vius. Aquell any no es temé els morts, sinó els que naveguen entre la vida i la mort.
...
