"Un dia van dir que havien afagat el Llorenç al port d'Alacant, que hi havia molta gent i que esperaven un vaixell que els trauria d'Espanya. El vaixell no havia arribat, i des d'allí, se'ls havien endut al camp de concentració d'Albatera. Vaig pensar que potser era millor que el Ferran no vingués i que no seria gens difícil que se n'hagués assabentat i que ni tan sols ho intentés, això de tornar.
Un setmana després continuava sense saber res ni del Ferran ni del mossèn. L'Amalieta, de bon matí, va trucar a la porta de sa casa. En obrir la vaig veure tota atrotinada, amb la respiración entretallada:
- L'Albertet, l'Albertet, ha tornat l'Albertet!
Em vaig quedar glaçada. No entenia res. Vaig començar a suar, una suor que m'apuntava en forma de calfreds metàl·lics, que em regirava l'estòmac i em provocava ganes de perbocar.
- S'havia passat de bàndol. En la contraofensiva de Terol es va poder amagar i es va passar als altres, als nostres, vull dir. Ha fet la guerra a l'altre costat - deia tota adelerada -, amb els nacionals... Ha vingut de matinada amb l'uniforme de sergent. tan trempat, tan natural, com si hagués estat militar tota la vida... I les medalles...
En aquell moment, mentre la meua germana me'n descrivia els ets i uts, vaig pensar que l'Albertet no tenia dret a haver fet res d'això i em van entrar unes ganes boges de fer fora l'Amalieta, però ella no en tenia la culpa. Aleshores em van tornar aquells ois i una arcada violenta em va deixar a la boca un rgsut agre.
Havia recuperat un germà de cop i volta. M'alegrava que fos viu, però era un alegria racional, massa assenyada. No podia estar-me de pensar que, fet i fet, les coses no li havien anat tan malament, i aleshores em recordava del Ferran i de quan es van barallar tots dos i tornava a pensar que aquelles arrapades havien estat una bona inversió per a l'Albertet, igual que la guerra, i que de qualsevol cosa en treia profit, fin i tot de la mort. Per això no vaig voler anar a veure'l."
Francesc Bodí. Guerres perdudes. Edicions 62 (Premi Joanot Martorell 1996)
La Clàudia ve al món amb tres pecats originals: ser dona, ser la filla mitjana d'una família de terratinents i néixer a primeries de segle. Quan la Clàudia descobreix la pasió individual i concreta en una època apassionada per uns ideals més abstractes i universals, decideix aventurar-se de ple en una relació que acabarà confrontant-la amb tota l'estructura familiar. Aquest enfrontament, que coincideix amb la Guerra Civil, reprodueix al món rural on viu un conflicte bastant més general: la lluita entre els ideals i les persones.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada