ARA QUE ESCLATEN LES ROSES
Les veus empresonades de l'enyor
són tan sols ja un murmuri que ompli
la nit pregona i transparent,
ara que esclaten les roses del silenci
i les llàgrimes s'expandixen en ones
divergents, desmemoriades,
ara que no pertorba l'ànima
la veu desmesurada del desig,
ara que rasen l'horitzó
les ingràvides ales de l'oblit.
EL TEU LLIBRE
He obert el teu llibre, que dormia
amb altres, fa mil anys, mil decepcions,
quasi perdut i oblidat pels racons
empolegats de la prestatgeria;
i ha caigut, d'entre els fulls de la desídia,
les paraules nonades, les cançons
que no digueres mai, les il·lusions
de soca-rel tallades, flors d'un dia.
I del món que, pacient, jo havia bastit
per a tu, paraula per paraula,
estalviant-se l'espina i el pinyol,
només resta en el llibre esgrogueït
el silent testimoni d'una faula,
com esquelet d'amor estés al sol
Lola Gonzalez Montolío és una poetessa nascuda Nules (Castelló, 1945). Aquestes poesies estan incloses en el llibre "La llavor del silenci", Premi Ciutat de Vila-Real 2005, de l'editorial Brosquil. Podeu conéixer més sobre l'autora punxant açí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada