El gran Iostos es va tombar de cop, els ulls enrogits i les mans xopes de sang. Em va veure i va arronsar les celles abundants.
- Magdala - va dir - ¿Què us agafa, ara?
- Deixeu anar l'home blanc, Negus. El vull per a mi.
- ¿Aquest ratolí? - va dir.
És sabut que dir ratolí a algú és el pitjot que se li pot dir. És un injúria més grossa que insultar la seva mare, un mal més gros que la mort. I estic segura que el rei de reis estava sorprès: de fet, més que enutjat o enrabiat, estava sorprès. Mai no s'hauria imaginat que algú el desafiés per rescatar un ratolí. I crec que no savia com obrar, perquè ell era el lleó, i jo només era una pantera vella, que sortia en defensa d'un miserable rosegador. D'acord, jo era la Itegue, la reina mare. Havia estat esposa de rei, mare de reis, tia àvia de rei i potser algun dia seria àvia de rei. Les corones havien anat canviant de cap, i jo em mantenia a la sella del meu cavall; havia viatjat jornades i jornades amb les tropes, sense rondinar mai, i ara tornava a Gòndar amb una esquena de setanta anys, pèro de setanta anys ben drets. El gran Iostos no sabia com posar-s'hi, però jo sí que ho sabia.
- Senyor, ignorava que un ratolí us pogués robar tanta atenció - vaig dir.
I aleshores ell va mirar-me amb totes les serves forces. Primer em va estudiar, després em va odiar, després em va tornar a estudiar, i a la fi va mostrar les dents de gat mesquer i es va burlar de mi. Va consentir que jo, la Itegue, m'emportés aquella bestiola estranya, sempre que acatés les tradicions. O sigui, sempre que pagués el rescat que el sobirà estiulava a canvia del patiu. I e preu que marcar va ser el d'un cavall, el meu cavall.
Alfred Bosch. Els set aromes del món. Ed. Planeta
Al segle XVIII el café és una beguda venerada a tota Europa. Novel·la de viatjes, acompanyarem a Fèlix Dufoy, fill d'un predicador, en la recerca del millor café. De Londres a Brasil, passant per Aràbia i França, viurem tota una aventura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada