"Cansament. Fatiga de pensar a explicar-li alguna cosa a quest home que està aquí assegut al llit dient ximpleries. La meva vida, la meva immortal, la meva vida més enllà del que és humà. La meva vida anunciada. El nen marcat. El pare confós. S'ajup per mirar-me de fit a fit, repassant els signes de la cara, els ullets, obre la boca i treu la llengua, preocupat pel meu insomni. Has de fer exercici físic, t'has de tonificar. Això és el que et passa, histerisme. Ja comença a ser hora que entreu el amón dels homes, tu i el teu germà sembleu donetes de tan contemplats que us tenen.
Calla, Celina, calla. No portaré el petit a cap meiga. Que sóc metge, collons. A més a més, ja sé que ja l'hi has portat sense el meu permís, o et penses que sóc burro i que no sé el que passa a casa meva? I si està preocupada pel nen, llavors és perquè la meiga ha endevinat alguna cosa dolenta sobre ell. És retorçat, això bé ho sé, però et guanayaràs uns cops de cinturó també tu si tornes a fer una cosa així. Mai no s'ha d'anar a fer-te endevinar el futur, que després les profecies sempre volen complir-se. No s'han de dir paraules que ens condemnen, amb les paraules no s'hi juga. I no, al pare Virxilio tampoc no el porto. per més que digueu, no veig jo què hi pot veure un que gairebé és cec, encara que sigui capellà, em cago en la llet. Ja m'esteu fent parlar malament. Que jo sóc catòlic i monàrquic, però també sóc científic, que sóc metge, que he estudiat una carrera de medicina a Santiago, collons, que em feu parlar malament. Sóc metge, i no curandero."
Suso de Toto. Home sense nom. Ed. Bromera
Un jove al llit d'un hospital escolta els records de tota una vida d'un vell en estat terminal que comparteix l'habitació amb ell. Així sabrà de la seua infantesa, la seua família, les seues idees nazis i la participació mentre era membre de la División Azul de les tortures i violacions que es van produir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada