PESSIGUETS DE LLIBRES: Crineres de foc

 Mª Antonia Oliver. Crineres de foc. Barcelona: Ed. 62, 1985 

Finalista del Premi Sant Jordi el 1984, Crineres de foc conta la creació d'un poble a terres catalanes al voltant d'una gran casa d'una família misteriosa de la qual no es coneix massa. Entre la descripció de la vida quotidiana i relacions dels seus pobladors, trobem la crítica al sotmetiment de la dona i l'autoritarime de l'època, tal com mostren aquestes línies.

Però la música de la filla díscola ara li endolcia els pensaments i, d'un rampell, va tirar la pepa a terra. Es va aixecar decidit i anava a la porta resolt a recuperar n'Estel fugitiva. En obrir-la , les arrugues que se li havien esbandit per un momento se li tornaren quallar, sobergues: hauria de ser ella qui fes la primera passa, ella era la insubordinada i ella la que s'havia de sotmetre. 

Acompanyat pels sons del violí, lluitant contra la fascinació d'aquella crida, va sorir de la biblioteca, però en lloc d'anar a la sala de música, va fer el camí cap al jardí. Al replà, la mare esperava que les passes del marit s'apaguessi, temerosa fins al darrer moment que l'home no alcés el cap i la veiés. Quan es va encendre el llampec de claror del jardí, la dona va baixar el darrer tram de l'escala i s'esmunyí, arrambada a la paret, fins a la sala de música. Era un satuari on no hi tenia accés, tot i que cada paraula no li n'hagués impedit mai l'entrada. La sala de música i la biblioteca eren recers exclusius del marit i la filla i no havia gosat mai traspassar-ne el llindar. Però ara ja no podia esperar més, no podia aguartar més nits de suplici inútil. 

N'Estel va quedar astorada de veure entrar la mare. Aquella dona esvaïda, com una planta abandonada a un racó perquè no podia superar l'emmusteïment, no tenia ni el recurs de les paraules: la mirava amb la boca oberta i els ulls encerclats per la lividesa de l'insomni. 

- Toca, filla, no t'aturis..., que ningú no sàpiga que he vingut.

N'Estel havia deixat el violí damunt el clavicèmbal i llevava una pepa de la butaca per fer lloc a la mare. Li va agafar les mans, fredes i blanes com una fulla a punt de caure.

...