Il·lustració Lara Paulussen
La tardor miralleja
la fulla que cau
es una altra tardor íntima.
La tarda de grans ulls
crema sense raó
en extenuades malves.
Lluminós el silenci
encara tan visible
en la seva solitud.
Mai no existeix res.
Hi és tot:
els camins cada distància.
La resta és món:
Abandonada a l'infinit:
Com l'escriptura dels ocells
al seu vol cristal·lí.
Tant mirar sense veure't
porto al meu cos
totes les ferides.
Cesáreo Sánchez Iglesias.
El rostre de la terra.
Ed. Perifèric.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada