S'alça el teló... Civilitzats, tanmateix, comedieta en un acte

Civilitzats, tanmateix (1921), és la primera obra teatral de Carles Soldevila, escriptor català de la preguerra, i un gran èxit quan es va publicar. Una obreta breu, és una còmedia de només un acte i quatre escenes on tres persones, una dona jove i dos homes, han naufragat en una illa al Pacífic. La dona i un dels homes són matrimoni i l'altre home es declara enamorat també d'ella. En possar-se la situació amorosa al descobert els dos homes pensen una sol·lució, encara que a la protagonista femenina no li acabarà de convèncer.

*              *               *

Escenari: paisatge oceànic. Una cabana rústega feta de branques, fullaraca i romanalles de naufragi. Una estacada a mig fer. Una olla que fumeja damunt d'una fogaina. Un parell de rems, un salvavides circular amb aquesta llegenda: "California". Al fons, la ratlla del mar.

ESCENA I

(En alçar-se la cortina, hom veu Eduard que treballoteja, preparant pals per a la tanca. Immediatamente surten de la caba Oriol, amb posat d'expedicionari, i Rosina, co·locant-li bé el salacof i arranjant-li diversos detalls d'indumentària.)

 

ROSINA: Ja portes mocador?

ORIOL (comprovant-ho): Si.

ROSINA (a Eduard): Miri, com és el meu marit. No se'n recordava que avui fa un any del naufragi i del salvament.

EDUARD: Sembla mentida!

ROSINA: Per tot el que no sigui la seva dèria, resulta l'home més distret del món. Ah, però a l'hora de dinar tindrà una sorpresa!

ORIOL: Una sorpresa? Ja sé, ja sé! Aquesta nit dues o tres vegades m'ha passat pel cap aquesta idea: no podem trigar gaire a menjar mongetes.

ROSINA (amb desil·lusió): Oh! ho has endevinat...

 

(Es dedica a preparar el dinar, entra i surt de la cabana. Només de tant en tant, para una mica d'atenció a la conversa)

 

ORIOL: Ho he pressentit. L'única flaquesa física que he experimentat d'ençà del naufragi és aquesta mena de passió per les mongetes. Ho confesso. Al voltant d'aquesta menja modesta, s'han aplegat totes les meves enyorances d'home civilitzat.

EDUARD: Ets admirable, Oriol. Et basta el tast d'un petit llegum per refer la sabor de tota una cultura.

ORIOL: Us en riue! No hi fa res. De tota manera, estic content. Entre totes les tasques que hey acomplit en pro de la comunitat cap com aquesta de treure d'uan sola llavor tota una collita. Vareu inscriure això en el dietari, oi? Em sembla que la solumnitat de l'esdeveniment exigeix una lectura... En hem d'afanyar a crear una tradició litúrgica.

EDUARD: Teniu raó! (To lleument oratori) La litúrgia canalitza les penes i endega les alegries. Un ritual, per salvatge que sigui, és un començ d'ordre... Les religions...

ORIOL (sempre amb bon humor): Prou! Aneu a cerca el dietari. (A Rosina) Rosina, suspén un isntant el teu tràfec. Anem a llegir una pàgina il·lustre, anema a recordar una efemèride gloriosa.

EDUARD (que ha tornat amb un diminut carnet de notes es posa a llegir): "Avui, 3 de juny de 1930, vuitè dia del nostre naufragi, hem fet una troballa transcendental. en una butxaca del vestit de Mr. Smith, la maleta del qual fou capturada abans d'ahir, hi ha havia una capsa. Dins la capsa, pastilles de menta. Entre les pastilles, una mongeta, aparentment en bones condicions. Hem acordat de provar el conreu de la mongeta."

 

[...]