dimecres, 7 de gener de 2015

Li donem veu a... Mercè Rodoreda



Mercè Rodoreda (1908-1983) fou una escriptora catalana reconeguda sobre tot després de la publicació de l'obra La plaça del diamant, un èxit editorial traduït a nombrosos idiomes.
Començà a escriure de jove amb contes breus a revistes fins que publica Aloma (1938) i guanya el Premi Crexells. Durant la Guerra Civil participa en el Comisariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, activitats per les quals habrà d'exiliar-se a França. Vint anys després de publicar Aloma publica Veintidós cuentos (1958), Premi Víctor Catalan i més tard amb La calle de las Camelias (1966) guanya el Premi Sant Jordi i el Ramon Llull. Entremig d'aquestes dos va escriure la aclamada La plaça del diamant, ambientada durant els anys de la Guerra Civil i la postguerra, la protagonista és la jove Natàlia, "Colometa" la vida la qual,  ja difícil per les circumstàncies històriques, es complicarà en conèixer i enamorar-se d'en Quimet. Serà través de la veu de "Colometa", qui anirà contant-nos coses de la seua vida, que el lector pot fer-se una idea molt realista de la societat de la Barcelona d'aquells anys.



El 1982 es va estrenar la seua adaptació per als cinemes dirigida per Francesc Betriu i protagonitzat per Silvia Munt i Lluís Homar als papers principals.


Un dels capítols...

El gelat rosa.
- Té, quin vols, el groc o el rosa?
Havia comprat gos gelats i els h ioferia, perquè triés, am un aire trist. La dona del carretó es guardà els diners que ell li acabava de donar i ja servia altres clients tot cridant: al bon gelat!
Sempre passava igual: quan s'apropava l'hora de separar-se semblava que li aboquessin una galleda de tristesa al damunt i ja no obria la boca en tota l'estona que els quedava d'estar junt.
Al parc, al costat d'ella, amb tota la tarda estesa davant, amb l'esplendor del sol, sota els arbres remorosos, estava alegre, comunicatiu. La banda de música tocava l'boertura de Lohengrin: l'havíen escoltada religosament agafats de les mans.  Els ànecs i una parella de cignes blancs amb el colls erectes lliscaven com si fossin de cel·luloide sobre el cristall blau del llac. Els homes, les dones i els infants semblaven figuretes que caminessin i somriguessin mogudes per algun mecanisme preció dintre un paisatge artificial fet per a homes de debò.
Quan el sol declinà s'assegueren en un banc verd a l'ombra humida d'un til·ler, i ell, mig tímid mig emocionat, li donà l'anell de promesos: un brillant petit amb un carbó bastant visible. "Jura'm que no tel'l trauràs mai més". Per mirar-se'l, separà els dits, estirà una mica el braç, i féu oscil·lat la mà. [...]

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...