dimecres, 2 d’abril de 2014

Contem un conte: LA PRINCESA I EL PÈSOL, de Hans Christian Andersen


[Versió adaptada a partir de la traducció de Josep Carnet i Marià Manent. Rondalles d'Andersen, Ed. Joventut. Barcelona, 1993]

Il·lustració de Sweet by Aurelie

LA PRINCESA I EL PÈSOL

Una vegada hi havia un príncep i li calia una princesa de bo de bo. Ell va donar ben bé la volta al món per trobar-ne una, per`sempre teníen alguna cosa que no li acabava d'agradar. Hi havia moltes princeses, però ell trobava gran dificultat a descobrir si eren princeses de bo de bo; sempre trobava alguna cosa que no acabava de fer el pes. Així és que a la fi se'n va tornar a casa seva, i estava molt trist perquè li calia moltíssim de trobar una princesa de bo de bo.

Un vespre hi va haver una tempesta que feia feredat: tronava i llampegava, i l'aigua queia a bots i barrals. Era una nit que esgarrifava.

Al mig de la tempesta, algú trucà a la porta de la ciutat; i el rei pare, ell mateix, va anar a obrir-la.
Era un princesa dreta al defora, però ben xopa per la pluja i la tempesta. Rafaja un doll d'aigua del seu cabell i iel seu vestit, l'aigua entrava pel cim de les seves sabates i sortia pels talons; però ella va dir que era una princesa de bo de bo.
 
"Aviat veurem si això és veritat", pensà la vella reina; però no va dir res. Se'n va anar cap al dormitori, va treure tots els llençols, i va deixar un pèsol damunt les fustes travesseres del llit. Aleshores, va agafar vint matalassos de llana i els va posar damunt el pèsol, i després vint matalassos de ploma i els posà damunt els matalassos de llana. I allí havia de dormir aquella nit la princesa.
 
L'endemà li demanaren com havia dormit.
- Oh! Terriblement! - digué la princesa -.
- Amb prou feines he tancar els ulls en tota la nit! Déu sap que hi havia, al llit. Hauria dit que jeia damunt alguna cosa dura, i tinc tot el cos blau i negre, aquest matí. És terrible!
 
Tot seguit van veure que devia ésser una princesa de bo de bo, quan havia sentit el pèsol a través de fint matalassos de llana i vint matalassos de ploma. Ningú sinó una princesa de bo de bo no podia tenir una pell tan delicada.
 
Així, doncs, el príncep li va demanar de casar-hi, perquè aleshores sí que va estar segur que hi havia trobat una princesa de bo de bo; i el pèsol fou posat al Museu, on tothom encara pot veure'l, si ningú no l'ha robat.
 
I aquesta història és de bo de bo.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...