dimecres, 24 d’abril de 2013

I hui, què em contes?

El libre 2 minuts i s'ha acabat (Victoria Bermejo, Miguel Gallardo. Ed. Cercle de Lectors) és una mina de contes i un bon exemple que no cal molt de temps per compartir la lectura. En aquest ocasió compartim els sentiments que desperta el primer petó d'amor...



El meu primer petó

M'agrada molt l'Elena perquè té els ulls blancs. Tot i que el mesu germà gran digui que són marrons, s'equivoca, són blancs. M'agrada perquè fa tot el que vol, per exemple, ella mateixa s'ha tallar el cabell. Va agafar les tisores del peix i va començar a tallar; per davant i per darrere, i està guapíssima.
 
Em va explicar que dormia sota del sofà els dilluns, els dimecres i els divendres, i sota de la taula del mensajdor la resta de dies. També m'ha dit que mulla les croquetes dins del Colacao i que puja als arbres amb la seva àvia.
 
Sempre arriba tard i això em fa sentir molt malament, perquè jo l'espero per riure junts quan anem amb l'autobús de l'escola però no arriba, i al final, la meitat dels dies marxem sense ella.
 
Li he regalt dos bolígrafs, un de verd i un altre de lila, una sivella d'un pantaló vell de la meva mare que serveix per subjectar els papers, una foto de l'Austin Powers que li encanta, i una mosca guadada dins d'una capsa de llumins i que vaig caçat jo mateix. Ella m'ha regalat un quadern de dibuixos que va fer quan tenia quatre anys, una rajola del lavabo de casa de la seua àvia i quatre plomes del seu edredó dins d'un sobre en el qual va escriure amb faltes d'ortografia: "Per a l'Alvert, el meu miyor amic".
 
Com que he titulat aquesta història "El meu primer petó", els que l'esteu llegint estareu neguitosos per veure quan arriba. Ara va. Però primer volia que veiéssiu com és ella i que desitgéssiu tant com jo de fer-li un petó.
 
Una vegada la classe de gimnàstica ja vaig estar a punt, havíem de fer tots dos junts la barca, però vaig calcular malament l'espai i li vai g fer el petó al cabell; ni se'n va adonar.
El meu germà em va dir que la millor cosa que podia fer era demanar-li, que li plantegés frontalmente, "Elena, et vull fer un petó", però a mi em va semblar horrible, no sé per què em semblava que si li demana-va no m'agradaria tant.
 
Vaig consultar el meu amic Marc, que és més gran que jo, i em va dir que el millor era aprofitar mentre jugàvem a fet i amagar, que si ho feia així, tot dos amagats en un racó, tot sortiria rodat.
 
També vaig veure pel·lícules per inspirar-me, però la gent gran ho acostuma a fer fatal, almenys a la pantalla, asseguts en un sofà, contra la paret, sembla més que es barallin que no pas que es facin carantoines.
 
La qüestió és que va arribar el dia i ara us explico com va anar. Va venir a casa a jugar i vam muntar una estructura gegant, una ciutat sencera amb les peces de construcció que m'havíen regalat pel meu aniversai. La ciutat fins i tot tenia cinema i els cotxes anaven d'una banda a l'altra, ella conduïa un i jo un altre. De sobte, l'Elena em va preguntar: "¿T'has fixat que les cases no tenen vidres a les finestres?". Era veritat, jo no m'hi havia fixat. És molt llesta. I va continuar: "A mi m'agraden molt els vidres". I se'n va anar a la finestra, la va obrir i va posar la cara contra el vidre fent ganyotes, aixafant les galtes i traient els llavis per deixar-hi la marca. Estava genial. Quan vaig veure que feia això, em vaig aixecar com un llampec, vaig anar a l'altra banda del vidre i tancant els ulls, vaig posar els meus llavis contra els seus. El vidre estava fred, però jo sentia una escalfor tremenda, no me'n sabia avenir, a la fi m'havia atrevit, finalmente li havia fet el meu primer petó.

Il·lustració de Kathy Hare.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...