dimecres, 31 d’octubre de 2012

I hui, què em contes?

El teleaddicte


Hui anem a contar un xicotet rel·lat del llibre escrit per Victoria Bermejo i Miguel Gallardo, 2 minuts i s'ha acabat. Un llibre plé de contes curtets, perquè ningú no puga excusar-se en la falta de temps per compartir lectures amb els menuts de la casa. Rieu amb nosaltres?


En Miquel era un teleaddicte total. Esmorzava veient la televisió. Tant bon punt arribava de l'escola la primera cosa que feia era encendre-la i es passava fins a altes hores de la matinada fent zàping sense parar.

I, es clar, com que era l'única cosa que feia, també era l'única referència que tenia. Es creia tot allò que veia. Com que ens els dibuixos animats el coiot, tot i que li caigués una pedra a sobre, continuava vivint, ell creia que a la vida real passava el mateix.

També pensava que alguns homes únicamente teníen mig cos com els dels telenotícies. No sabia distinguir sabors, perquè si a la tele deien que aquella hamburguesa era bona, ell se la menjava tot i que no li agradés.
Li semblava lògic que algú volés i les baralles violentes les considerava gimnàstica que agradava a la gent.

Però va arribar un dia que, quin horror!, es va espatllar la tele. Se la van emportar per arreglar-la i van dir que trigarien una setmana. ¿Què faria en Miquel del seu temps?

El primer dia va estar descontrolat, anava a la nevera i es menjava un iogurt, passejava pel passadís, tornava a la cuina i es menjava una magdalena. El segon dia, va haver de quedar amb un amic ja que casa seva sense tele li semblava aburridíssima.

Van quedar en una hamburgueseria, perquè ell va insistir: "La doble de formatge amb salsa de faves gegants és boníssima". Ho havia sentit a la televisió i en van demanar una. El seu amic, tan bon punt la va tastar, va dir: "Ecs"", això és verí", i la va deixar sencera. El Miquel, tot i que no li agradava, se la va cruspir tota: si a la tela deien que tenia un sabor fantàstic, així havia de ser. Així estaven, quan a la casa del davant estaven pujant un piano; als operaris se'ls va escapar la corda i el piano va caure a terra i va fer molt de soroll. Malauradamente no van poder evitar que aixafés un gos que passava per allí. Els dos amics s'hi van apropar. La imatge del gos amb tots els budells per fora i l'olor d'aixafat que se sentia va fer recular el Miquel, que immediatament va entendre que aquell gos no es tornaria a aixecar mai més. Van arribar els de la tele i de seguida va reconèixer la seva presentadora favorita, però es va adonar que tenia unes cames precioses i que no era tan sols un bust parlant. Va sentir que deia: "Estic amb els nassos plens del fred, quina llauna!". En Miquel va pensar: "Parla com la meva mare i a més és més prima i més morena que a la tele". Es va quedar fora de combat. Llavors va arribar l'amo del gos i va afagar l'home que aguantava la corda del piano i va començar a donar-li espentes: "Escolta tu, t'has carregat el meu gos, t'has carregat el meu gos", repetia, i l'altre insistia: "Ha estat sense voler". En Miquel es va adonar que en les baralles de la gent real no hi havia ni tombarelles ni kàrate.

Des de llavors es planteja la televisió d'una altra manera, analitza tot allò que veu i després queda amb els amics i surt al carrer a escolar i ensumar, a comprovar la realitat dels fets.

A poc a poc i sense adonar-se'n, està inventant un nou ofici: detectiu de la televisió.


Il·lustració de David Galletly.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Bona vesprada, el conte està xulo, però el que no m'agrada és la falta d'ortografia. I hui, què em contes??, ojo!!, en eixes coses.

Sàlvia ha dit...

M'alegra que t'agrade el conte. Respecte a l'errada ortogràfica: on està?. Correctament es pot utilitzar "hui" o "avui" i la paraula "contar" es refereix a "narrar contes" , aleshores està ben escrita. Per exemple, en lloc de "ojo!" caldria dir "Compte". El "què" porta accent perquè és interrogatiu.

M'agradaria que t'explicares més, tal vegada no hi sé veure l'errada.

Salutacions

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...